Comentari de text de John Stuart Mill

· Títol: La felicitat a l’abast dels ignorants

· Idees principals:

En aquest text l’autor explica els diferent tipus de plaer, ja que no tots sentim plaer per les mateixes coses. Per tant, els ignorants assoleixen la felicitat de manera més fàcil i senzilla. En canvi, els savis que són conscients que la seva felicitat es efímera i imperfecta per aquest motiu els hi serà mes difícil arribar-hi. Però tot hi això el savi mai no voldrà tornar-se imbecil ni ignorant ja que aprèn a viure amb aquesta carrega.

· Comentari i comparació:

Aquest text de l’autor angles Stuart Mill parla sobre els plaers. Els ignorants arribar a la felicitat de manera més fàcil que els savis ja que senten plaer amb coses més insignificants. Els savis són conscients de com estat format i constituït el món i per tant no se senten satisfets i no arriben a la felicitat. Però tampoc senten enveja per la felicitat que senten els ignorants ja que no és del tot real. Els savis poden arribar a uns plaers més grans com són els plaers intel·lectuals i per aquest motiu no senten enveja dels ignorants.

Podem comparar a aquest autor amb Aristòtil.

Aquest defensava que és l’activitat plenament humana, és a dir l’activitat intel·lectual, la que ens porta a la felicitat. De manera similar Mill expressa que són els plaers intel·lectuals els més fructuosos.

Pel que fa a la moral Kant defensa que hem d’actuar per deure, en canvi, Mill defensa una moral amb tendència a un fi.

La moral Kantiana

La moral kantiana

View more presentations from Mónica Garcia Ungria.

Realitat exterior

· Títol: La frontera del coneixement.

· Idees principals:

En aquest text Hume es basa en la idea de que l’únic que podem conèixer son impressions e idees. També observem com l’autor admet l’escepticisme de la seva filosofia ja que no podem conèixer l’origen de les impressions. Pel que fa al tema del món Hume no nega la seva existència però expressa que aquest esta basat en la creença. Per tant Hume estableix uns límits del coneixement humà.

· Comentari i comparació:

El text anterior pertany a David Hume, filòsof anglès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor. En el text observem clarament com l’autor reconeix l’escepticisme de la seva filosofia, aquest ve donat per que dubta de tots els coneixements basats en l'experiència ja que es fonamenten en el principi de causalitat, mecanisme purament psicològic i fal·laç. El dubte es centra principalment en les veritats de fet, basades en l'experiència. Per aquest motiu el coneixement humà esdevé imperfecte i limitat.

Hume redueix tots els nostres coneixements verdaders als basats i comprovables en l'experiència, així doncs no podem mai conèixer la veritat. D'aquesta manera, tots els nostres coneixements són només creences reafirmades pel costum.

Finalment aplica la seva critica al mon, la percepció del qual no implica la seva existència, ja que per aquest filòsof empirista el món es fonamenta en creences.

L’idea contraria a l’empirisme és el racionalisme, així que podem comparar-lo amb qualsevol autor d’aquest vessant, com per exemple Descartes.

Per Descartes, el mètode de coneixement eren les matemàtiques; mentre que per Hume era la física de Newton. Descartes utilitzava el mètode hipotètic-deductiu, que va de quelcom universal a quelcom particular. Hume utilitzava el mètode inductiu, que va del particular a l'universal.

Pel que fa al coneixement, Hume creu que és probable i es basa en les impressions. Descartes creu en l'existència d'una idees innates en l'ésser humà, veritats innegables i segures; però Hume les nega, doncs per a ell la ment humana en néixer és com un llibre en blanc en el qual es va escrivint a través de l'experiència.

Diferències entre Kant i Aristòtil

Les diferències principals entre aquests dos autors són:

• La seva concepció de la moral, per Aristòtil es defineix per la seva universalitat i la seva necesitat i en canvi Kant expressa que aquesta únicament es regeix per la seva necessitat. Per Kant el centre de la moral no es troba en l’experiència a diferència d’Aristòtil qui defensa que el centre si és aquest.
• Kant opinia que el fet de cumplir la llei moral és un fi en si mateix, es a dir, no és un mitjà. Arisòtil opina totalment el contrari, per aquest filosof la virtut sí és un mitjà per tal d’arriba a un bé suprem que és la felicitat.

Comentari d'un fragment de l'Abstract

· Títol: La vida segons el costum i no segons la raó.

· Idees principals:

En aquest fragment Hume critica el principi de causalitat. Critica la estreta relació entre causa i efecte que defensaven els racionalistes. En el text exposa aquesta critica parlant del futur i del passat. Hume diu que no pot demostrar amb cap prova que el futur i el passat estiguin relacionats, ja que totes les proves es basen en la conformitat entre aquests. Aquesta conformitat es una qüestió de fet així no podrem provar mai que existeixi aquesta relació. Hume arriba a la conclusió que estem guiats per el costum i no pas per la raó ja que no hi ha cap fondament per creure que l’efecte i la causa de quelcom seran sempre els mateixos.

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany a David Hume, filòsof anglès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral.

El fragment anterior pertany a l'obra abstract i parla del principi de causalitat. Hume basa el seu text en la idea de que desprès d’una causa no sempre es succeeix el mateix efecte i així amb aquesta critica a allò que els racionalistes anomenaven principi de causalitat esmenta que el futur i el passat no necessariament han de estar relacionats. Hume no parla de causes i efectes si no d’uns fets que donen lloc a uns altres.

Podem concloure segons el text que Hume no dona cap importància al destí , ja que una causa pot donar lloc a diferents efectes.

Hume rebutja la concepció racionalista de la raó com a única font vàlida de coneixement, i posa en lloc d'aquesta l'experiència, com a empirista que és. Per tant el compararé amb Descartes,el racionalista més important.

Per Descartes, el mètode de coneixement eren les matemàtiques; mentre que per Hume era la física de Newton. Descartes utilitzava el mètode hipotètic-deductiu, que va de quelcom universal a quelcom particular. Hume utilitzava el mètode inductiu, que va del particular a l'universal.

Pel que fa al coneixement, Hume creu que és probable i es basa en impressions. Descartes creu en l'existència d'una idees innates en l'ésser humà, veritats innegables i segures; però Hume les nega, doncs per a ell la ment humana en néixer és com un llibre en blanc en el qual es va escrivint a través de l'experiència.

Relacions d’idees i qüestions de fet

· Titol: Els diferents objectes de la raò

· Idees principals:

L’autor en aquest text parla de les idees i de les qüestions de fet. Les idees son aquelles que no poden arribar a la contradicció i son les proposicions de les matematiques i la lógica, és el que Hume exposa quan parla de la hipotenusa d’un quadrat. Pel que fa a les qüestions de fet son aquelles que parlen d’un coneixement empiric i que per tant si poden presentar contradicció, en el text s’argumenta quan parla del sol i la possibilitat d’aquest d’apareixer o no.

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany a David Hume, filòsof anglès que neix al 1711 i mor al 1776 a Edimburg. Entre les seves obres cal destacar el Tractat sobre la naturalesa humana, obra més important d'aquest autor, Assaig morals i polítics i La investigació sobre els principis de la moral.

El fragment anterior pertany a l'obra La investigació sobre l'enteniment humà, que tracta sobre les idees i les qüestions de fet. L’autor esmenta que els objectes estan dividits en dues fraccions la primera: Relacions de idees, on es trobarien l’algebra i les matematiques, es a dir, quelcom indubtable ja que allo que podem demostrar no hi podem dubtar. No podem parlar d’un quadrat de cinc costats perque seria del tot fals ja que un cuadrat té quatre costats y no pot ser d’una altra manera.

La segona seria: Les qüestions de fet que es basen en l’experiencia sensible i no en la raó. Són aquelles coses que presenten la possibilitat de contrari, es a dir, el sol pot surtir o no surtir demà però segons la nostra experiencia si que surtirà, ja que a sortit tots els nostres días de la nostra vida.

David Hume, empirista anglès del segle XVIII, es pot comparar amb qualsevol dels racionalistes, com per exemple Descartes, el més important.

El filòsof racionalista defensa que els sentits no són fiables, és a dir, que els coneixements que ens donen els sentits poden ser falsos. Pel que fa a Hume és totalment contrari, ja que aquest creu en els sentits i això el fa caure en l'escepticisme ja que amb els sentits només es poden obtenir creences probables, mai certes.

Identitat personal

· Títol: La substància.

· Idees principals:

Aquest fragment de Hume parla principalment de la concepció de l’anima d’aquest filòsof. Segons Hume l’anima esta formada per un conjunt de percepcions. També expressa que no pot existir la substància ja que no hi ha cap impressió que l’origini. A diferencia de Descartes qui defensava que el pensament es l’essència de la ment, Hume defensa que són un conjunt de percepcions.

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany a l’obra de l’abstract de l’autor David Hume. Primer l’autor estableix una definició de l’anima, que es troba formada per un conjunt de percepcions complexes.

Desprès critica a Descartes afirmant que per ell són més importants les impressions i que la nostra ment no és una substancia. Per finalitzar també comenta la impossibilitat de l’existència d’una idea de substancia ja que no tenim cap impressió d’aquesta.

Podem comparar l’autor amb Descartes com s’estableix al text.

La diferencia principal es que Descartes és un filòsof racionalista i Hume és un autor empirista.

Descartes defensa l’existència de la substancia dividida en dos tipus: el jo i el cossos, en canvi, Hume nega totalment l’existència d’aquesta substància.

Comentari de text d’un fragment de l’abstract

· Títol: Diferents percepcions

· Idees principals:

En aquest text el filòsof David Hume presenta una divisió de les percepcions en impressions i idees. Les primeres més fortes a diferencia de les segons que són més dèbils.

Nega l’existència d’unes idees innates i comenta que les passions venen donades per la natura.

· Comentari i comparació:

Aquest fragment pertany a l’obra més important de Hume, l’abstract. Hume comenta que els sentits i els pensaments presenten a la ment el que ell defineix com a percepcions i aquestes es troben classificades en dos grups: impressions i idees.

Les impressions sorgeixen a traves de l’experiència i de manera immediata i les idees sorgeixen quan reflexionen sobre aquestes impressions. Per tant si no observem una impressió no sorgeix una idea i d’aquesta manera defensa la negació de les idees innates.

Podem establir un paral·lelisme amb Locke, qui també defensa que l’origen del coneixement es troba en l’experiència i nega l’existència d’unes idees innates. Locke a diferencia de Hume no diferencia entre dos tipus de percepcions, sinó que les anomena a totes idees. Una altre diferencia important es que per Locke les passions provenen de la ment i per Hume provenen de la naturalesa.

Creus què és possible un món millor?

Indubtablement sí , des de el meu afer crec que un món millor és al nostre abast, ja que si tots ens ho proposem podríem cosir les injustícies socials i arrancar la malicia. Si ens unim podem fer possibles les utopies que ens separen d’un món realment just, on la negativitat deixi pas al positivisme col·lectiu.

La realització d’aquesta millora es possible sempre que pensem que el món el formen totes les persones que tenim al voltant, el conductor de l’autobús, la veïna, el professor... i per això em de tractar-los a tots de la mateixa manera amb respecte, tolerància, paciència i consideració; d’aquesta manera col·laborarem i aportarem el nostre gra de sorra per construir aquest nou món.

A priori pot semblar un somni impossible, una utopia però qui ens ha ensenyat millor que la l’experiència i la natura que no hi ha rés que no es pugui aconseguir amb esforç, treball i constància.

Demostració de l’esxistència dels cossos

· Titol: La indubtabilitat dels cossos

· Idees principals:

Descartes ha dubtat de tot, l’única cosa de la qual no ho ha fet és de les cosas materials. L’autor afirma que sí existeixen aquests cosos, ja que són aquests les causes de les idees que Déu envía indirectament. Per tant, Déu ens envía les idees indirectament a través de les coses i per això es imposible dubtar de l’existència d’aquests.

· Comentari i comparació:

Aquest fragment correspon a un dels llibres mes importants de Descartes, Meditacions metafísiques. L’autor mitjançant el dubte metòdic vol demostrar l’existència dels cossos, encara

que també exerceix un gran paper Déu.

A priori el filòsof francès demostra que el jo no pot ser la causa productora de les idees ja que de vegades se’ns presenten idees que nosaltres no hem pensat, per tant cal buscar un altre productor. I aquest productor es Déu i per tant no poden ser sinó veritat. Desprès d’arribar aquesta conclusió Descartes comenta que no es Ell qui m’envia les idees directament sinó que ho fa indirectament mitjançant les coses corporals. Per tant podríem considerar aquests cossos com a codis per desbloquejar les idees i aquest cossos han d’existir perquè Déu no ens pot enganyar.

Compararé aquest autor amb el Pare Mersenne.

La gran diferència entre aquest dos autors es la seva idea de infinitut.

El Pare Mersenne va afirmar que la idea d´infinitut es podria projectar partint d´una idea de certa perfecció, mentre que Descartes deia que el jo és finit,i que per tant la idea d´una substància infinita l´hem rebut d´una substància infinita. Perquè tot allò que es troba en la idea es troba en la causa, de manera que la causa de la idea de Déu és un ésser perfecte, per això Déu existeix.

Hipòtesi del Déu enganyador: Meditacions metafísiques, 1ª

· Títol: Les fal·làcies de Déu

· Idees principals:

Descartes en el seu objectiu de cercar realment la veritat, dubta de tot i arribar a dubtar fins i tot de Déu. L’autor te clar que es Ell tot poderós qui ens ha creat i es per això que es planteja la possibilitat que aquest Déu creador ens hagi predisposat a l’engany continu. Perquè potser Ell ha volgut que tot siguin fal·làcies i aparences, que m’equivoqui constantment al realitzar la suma de dos més dos. Al final del fragment desisteix d’aquesta teoria, ja que Déu es bondadós no té cap fonament per permetre que ens equivoquem.

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany a una de les obres més importants de René Descartes publicada l’any 1641. En aquest fragment l’autor parla del dubte metòdic, concretament del dubte sobre les veritats matemàtiques. Es centra en la hipòtesi del Déu enganyador, aquesta defensa l’idea de l’existència d’un Déu tot poderós que ens ha creat i per aquest motiu l’autor es planteja l’idea de que Ell ens hagi creat per enganyar-nos a nosaltres mateixos, pensant que vivim en un món real però veritablement és un món de fal·làcies creades per aquest Déu.

Descartes evoluciona cap a una nova hipòtesi, la del geni maligne ja que Déu no hem pot enganyar perquè és suprema bondat.

Comparació amb un altre autor: HUME

La gran diferència és que un és un racionalista (Descartes) i l'altre és empirista (Hume). Hume diu que tot coneixement parteix de l'experiència, del que rebem pels cinc sentits,de les anomenades impressions.

Per Descartes és exactament a l’inversa, tot coneixement és conceptual.

en cert sentit, para Descartes el coneixement dels cinc sentits, l'experiència, és una espècie de coneixement intel·lectual confús.
Comença dubtant de tot i així arribar al jo i a partir d’aquí esmenta que si dubtem pensem i per tant existim.

Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2ª. Part

· Títol: Les quatre regles per a arribar al coneixement.

· Idees principals:

En aquest fragment l’autor exposa l’existència de quatre regles que ens permeten arribar al coneixement. Aquests preceptes son: el primer, acceptar únicament allò clar i evident, i per tant rebutjar quelcom dubtós; el segon, dividir les dificultats i examinar-les per tal d’arribar a la millor solució; el tercer, ordenar els coneixements ,primerament els mes simples i fàcils per arribar als mes complexos, es a dir arribar al coneixement de manera gradual; i el quart, enumerar-ho tot, sense oblidar cap part.

· Comentari i comparació:

Aquest fragment pertany a l’obra més important de Descartes, El discurs del mètode, escrita l’any 1637. Descartes concebia la filosofia com allò evident lliure de tot dubte. Com s’observa al text el filòsof francès estableix quatre senzilles normes per tal d’arribar al coneixement veritable. Aquestes regles del coneixement són clares i amenes únicament hem de seguir-les, primer hem de analitzar per acceptar únicament quelcom que no presenti cap dubte, seguidament hem de analitzar separadament cada part per tal de disminuir la seva dificultat, en tercer lloc hem d’ordenar de manera gradual els coneixements per tal d’anar ascendint per graus i per últim hem de revisar i enumerar els conceptes.

En resum, Descartes va establir unes regles o preceptes per aconseguir l’objectiu de la seva filosofia: arribar a l’evidència filosòfica ja que parteix de que aquesta és dubtosa, a diferència de les matemàtiques.

La comparació la realitzaré amb Plató:

Tots dos dos són autors “racionalistes” perquè sostenen que és mitjançant la
raó, i no els sentits, que arribem al coneixement veritable, però hem de destacar les seves diferències, perquè per Plató, el coneixement és el record que es troba a l’ànima, mentre que per Descartes és raonament.

Tant Descartes com Plató es van inspirar en les matemàtiques per fer la seva filosofia, però els separen més de 20 segles de descobriments matemàtics, i per tant, “les seves matemàtiques” són molt diferents.

L’argument de Sant Anselm

Sens dubte l’argument mes important d’aquest filòsof i teòleg escolàstic va ser la demostració de l’existència de Deu. En el Monologion [Soliloqui] presenta argumentacions a posteriori, del tipus de prova cosmològica, però el més conegut d’aquests arguments és l’argument a ‘priori’, que després la tradició, a partir de Kant, va anomenar argument ontològic, que proposa en el Proslogion. En aquest argument exposa l’existència de Deu basant-se en la perfecció, exposa que pel fet de ser perfecte quelcom ha d’existir, però el monjo Gauniló, el seu opositor, ja li va replicar en el seu temps que no és lògicament possible passar d’una «existència pensada» a una «existència demostrada».

El temps va ser creat amb el món

· Titol: Déu per sobre del temps

· Idees principals:

En aquest fragment s’exposen les idees del temps creat, no podem plantejar-nos que feia Déu abans de crear l’univers perquè no existia aquest abans, ja que el temps va ser creat conjuntament amb l’univers, per tant es il·lògic preguntar-se com Déu va deixar passar molts segles abans de decidir-s’hi a crear l’univers. A més, també s’esmenta la idea de que Déu és etern i atemporal, o sigui, que per ell el temps no passa perquè Déu sempre ha existit i sempre existirà, ja que ell es superior al temps.

· Comentari i comparació:

Aquest fragment pertany a l’obra de Confessions escrita per Sant Agustí, un africà que es converteix al cristianisme desprès de llegir una obra de Ciceró. El text va dirigit a tots aquells pelegrins que es pregunten que feia Déu abans de crear el món i per que es va decidir a fer-ho en aquell moment, Sant Agustí per aclarir aquests dubtes explica que Déu va crear el temps quan va crear l’univers, per tant no podem parlar de abans ni desprès, no podem parlar de temps abans de la creació de l’univers perquè no hi existia. I d’aquesta manera es inútil preguntar-nos per quelcom si quelcom encara no havia sigut creat per Déu. A més Déu, que ha estat el creador del temps i existia abans que aquest existís, precedeix i es superior a tots els temps passats, per tant per a ell no hi ha passar ni futur, ell es sempre present, no li afecta el temps.

La teoria creacionista de la que parla indirectament Sant Agustí en el temps és totalment contrària a la teoria evolucionista de Darwin. Mentre que en el creacionisme tot ha estat creat per Déu, sense donar lloc a cap canvi, i per tant, els éssers creats són immutables, la teoria de l'evolució afirma que els éssers venen de l'evolució de diferents espècies anteriors i per tant aquests estan sotmesos al canvi continu, tot i que aquest canvi és molt lent, gairebé invisible pels individus.

Carta a Meneceu

· Títol: La recerca de la felicitat

· Idees principals:

En aquest text observem com Epicur ressalta els aspectes claus de les seves teories, parla tant de l’ètica com de la física. Però sempre esmentant-les en la recerca de la felicitat. L’autor, parla sobre l’hedonisme, el principi del plaer i el dolor, on parla del plaer com a moderació del aliments ja que els aliments senzills ens proporcionen els mateix plaer q

ue els exquisits, també esmenta les diferents classes de desitjos, els uns necessaris i naturals i d’altres ni necessaris ni naturals. Per arribar a aquesta felicitat l’autor també destaca el principi d’autarquia, es a dir, hem de trobar i saber escollir els desitjos adequats i es el seny qui ens guia en aquesta tria. També ens parla del tema de la mort. Argumenta, que no hem de tenir-li por, ja que quan la mort hi és nosaltres ja no hi som i quan nosaltres hi som, la mort ja no hi és.

Epicur amb aquesta carta ens invita a filosofar siguem vells o joves, perquè d’una qualitat o d’una altre tots hem d’assolir la salut d’ànima i l’única manera d’arribar a aquesta és filosofant.

· Comentari i comparació:

En aquesta carta dirigida a Meneceu l’autor intenta resoldr

e els dubtes del seu deixeble o dissipar les seves pors, difonent d'aquesta manera les seves idees. Epicur aconsella al seu aprenent amb una sèrie d'idees sobre l'ètica i la vida. En primer lloc li explica que no hi ha edat per a la filosofia, ja que mitjançant aquesta arribem a la felicitat i si arribem a aquesta podrem viure bé. Tracta amb deteniment la mort, dient que no representa cap mal per a nosaltres, doncs el mal es percep amb els sentits i la mort és la privació d'ells. Per tant no hem de preocupar-nos per la mort si no per viure el present. Segons Epicur, viure és buscar aquests plaers, per tant aquests són l’inici de tot camí. I hem de partir d’aquests per assolir el camí que ens portarà a la felicitat, però hem de saber

escollir aquests plaers (principi d’autarquia) i és la intel·ligència la veritable excel·lència o virtut, per tant es aquesta la guia que hem de seguir per escollir de manera encertada els plaers. El plaer és l’única finalitat i és com diu Epicur en el text, el no sentir dolor ni trasbals en l’ànima. Per Epicur aquest plaer “viciós” no és el que ens guia ni ens porta la felicitat, per què de totes aquestes altres coses considera que el principi és el seny i aquest és qui ens ajuda a portar una vida justa i correcte. Viure feliç va acompanyat de les virtuts.

Compare aquest autor amb Aristòtil.

Per Aristòtil tota acció humana persegueix un bé, però el filòsof es centra en la recerca d’aquest bé suprem entès com a felicitat. Per Aristòtil aquesta es troba en l’activitat intel·lectual , es a dir, en dur a terme una vida virtuosa. Identifica aquesta felicitat am

b el terme mitja entre dos extrems a diferencia de Epicur que ho fa amb el plaer. Per Epicur aquesta consisteix en l’absència del dolor i en la recerca del plaer.

La virtut

· Titol: Rebutja l’excés i el defecte, busca el terme mitjà.

· Idees principals:

En aquest text Aristòtil parla de la virtut moral, el terme mitjà entre dos extrems. Com bé exposa l’autor en el text la virtut es quelcom que es troba en el punt intermedi entre el vici per defecte i el vici per excés, per tant d’alguna manera representa la perfecció ja que no es massa , ni es poc es troba en la quantitat ideal. En el text el filòsof també esmenta que aquesta virtut moral es diferent per cadascú, es a dir que el terme mitja varia segons la persona, però totes busquem aquest intermedi relatiu a nosaltres. Duem a terme aquesta recerca mitjançant el seny, que és qui ens guia i ens indica cap a aquest punt.

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany al llibre de l’ètica a Nicòmac, obra escrita per Aristòtil en el segle IV a.C i dedicada al seu fill Nicòmac. En aquest fragment Aristòtil parla de la seva teoria de les virtuts, basada en la recerca de la felicitat i en l’activitat intel·lectual per arribar a ella. Aquesta activitat es basa en les virtuts, diferenciades per l’autor en morals e intel·lectuals. El text comenta reiteradament l’existència d’una virtut moral, que actua com a terme mitjà entre el defecte i el vici, i que l’autor concep com la perfecció. Aquest terme mitjà no esta establert sinó que es relatiu a cada persona, es a dir per uns pots ser serà A i pels altres B i tots dos seran igual virtuts morals. Aleshores l’ésser mitjançant el seny identifica i assoleix aquest terme personal. En les ultimes línees Aristòtil comenta que si la virtut es perfecte i exacta haurà de tendir cap al terme mitjà, ja que en aquest es troba d’alguna manera la quantitat ideal de quelcom. Per exemple estem preparant un pastis i volem que ens quedi boníssim però si afegim massa sucre quedarà molt dolça(excés) i si afegim poc quedarà massa insípid (defecte) per tant hem de trobar la quantitat exacta de sucre( terme mitjà) perquè el pastis no quedi ni massa dolç ni massa insípid.

La comparació la realitzaré amb Plató:

D'una banda, per a Plató la virtut és la perfecció de l'ànima. Seria l'estat que li correspon a l'ànima segons la seva naturalesa, així, la virtut de la part racional serà la saviesa o la prudència, a la part irascible li correspondrà el valor o coratge i a la part concupiscible li correspondrà la temprança. En comparació, per a Aristòtil la virtut és la perfecció de la voluntat, hàbit selectiu que consisteix en un terme mitjà (entre l'excés i el defecte) relatiu a nosaltres i determinat per la raó.

El moviment i la deducció del primer motor immòbil

· Títol: El P.M.I l’empenta pel moviment.

· Idees principals:

En aquest text Aristòtil parla d’una realitat suprema que explica l’eternitat del moviment, es tracta del primer motor immòbil. Aquest sorgeix de la necessitat d’un motor que tingui un moviment propi, es a dir que es mogui per si mateix i que a la vegada mogui la resta de motors, ja que un motor es mogut per un altre i es aquest primer motor el que origina el moviment de la resta de motors. L’autor defensa aquesta teoria mitjançant el famós exemple de la pedra, si la pedra i la ma tenen la necessitat d’un motor que imp

ulsi aquests moviments perquè no ha de necessitar aquest impuls també l’home per dur a terme el moviment?

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany al llibre de la física el qual es un tractat sobre la natura, en aquest Aristòtil exposa les característiques principals de la seva teoria del primer motor immòbil. En aquesta teoria l’autor defensa l’existència d’un moviment eter

n, ja que A mou B i aquesta mou C i així successivament, però com que ens es impossible arribar a l’infinit Aristòtil soluciona aquesta qüestió amb la creació del Primer Motor Immòbil, que el concep com un Deu deista. Aquest P.M.I es mou com a causa final i és la forma més perfecta, per tant es l’acte pur sense potència. Podríem dir que aquest motor és la mà que impulsa les fixes d’un domino i que gràcies a aquest impuls que dona la mà (P.M.I) totes les fixes cauen una darrera l’altre, es a dir es duen a terme la resta de moviments. Per tant aquest motor és el causant de tots els moviments.

La comparació la realitzaré amb Anaxàgores:

Tant Anaxàgores com Aristòtil defensen l’existència d’una espècie de Déu,l’un l’expressa mitjançant el nous,que ajuda a barrejar les homeomeries i que

es independent etern i autosuficient, és el que Anaxàgores determina com a Nous. En canvi, Aristòtil parla d’un Déu que no intervé en el món, sinó que es la causa eficient primera del moviment. El nous únicament duu a terme el moviment de les homeomeries, i el Primer Motor Immòbil es d’alguna manera més universal ja que origina l’eternitat del moviment, es a dir que es l’iniciador de tots els moviments.

Acte i potencia

·Títol: La superioritat de l’acte

· Idees principals:

En aquest text Aristòtil ens exposa les idees principals dels arguments relatius al canvi, que son els conceptes de acte i potencia exposats en el fragment. Pel que fa al acte Aristòtil el concep com el millor, ja que es la possibilitat feta realitat i per tant la potencia és únicament la possibilitat i aleshores te un valor i una importància inferior. Aristòtil també exposa que la potencia esta constituïda per A però també pel seu contrari B i es aquí on es planteja que un dels dos a de ser el bo ja que els contraris son impossibles a l’hora.

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany al llibre de la Metafísica , una de les principals obres d’ Aristòtil, i en aquest exposa les característiques principals de la seva filosofia primera (metafísica) basada fonamentalment en l’esser com a tal. En aquest text apareixen dos conceptes que sorgeixen com allò que no canvia en el canvi són l’acte i la potencia. La potencia representa l’ésser que encara no es però pot arribar a ser i en canvi l’acte és l’ésser que ja és. Per exemple, un llenç en blanc, seria la potència i el quadre ja pintat, en el seu marc, seria l'acte d'aquesta potència.

Per tant l’acte es anterior i superior a la potencia ja que pressuposa la realitat , es a dir es mes valuós e important ja que la potencia únicament es la possibilitat i a mes conte els contraris es a dir la possibilitat de pintar el quadre o per contrari la possibilitat de no fer-ho i una d’aquestes opcions a de ser necessariament l’opció encertada determinada como la representació del bé.

La comparació la realitzaré amb Plató: La metafísica Aristotèlica és la ciència del ser en tanc que ésser. Planteja un problema molt concret: què és el que fa que quelcom sigui el que és? què és el que fa que un cavall sigui un cavall, que una estàtua sigui una estàtua, que un llit sigui un llit? Es tracta de saber l’essència que enuncia la definició de quelcom. Així la Metafísica resulta ser, en gran part, un tractat de la definició: el problema de la definició, que Plató va creure resoldre mitjançant la dialèctica. En cap moment hem d'oblidar que Aristòtil va ser deixeble de Plató, i que per això comparteixen certes característiques, com el fet que la ciència i el coneixement han de fonamentar-s’hi en conceptes universals. No obstant això, aquests conceptes no parteixen d'un món apart ,perfecte i paral·lel al món real, sinó que els que podem percebre al Món Sensible. Plató té una perspectiva totalment idealista deixant de costat el que té al seu món exterior, arribant a qualificar-ho com a fals mitjançant l’argument de les coses com copies de les idees, en canvi, Aristòtil basa la seva teoria en la capacitat de quelcom i en la seva finalitat.