Creus què és possible un món millor?

Indubtablement sí , des de el meu afer crec que un món millor és al nostre abast, ja que si tots ens ho proposem podríem cosir les injustícies socials i arrancar la malicia. Si ens unim podem fer possibles les utopies que ens separen d’un món realment just, on la negativitat deixi pas al positivisme col·lectiu.

La realització d’aquesta millora es possible sempre que pensem que el món el formen totes les persones que tenim al voltant, el conductor de l’autobús, la veïna, el professor... i per això em de tractar-los a tots de la mateixa manera amb respecte, tolerància, paciència i consideració; d’aquesta manera col·laborarem i aportarem el nostre gra de sorra per construir aquest nou món.

A priori pot semblar un somni impossible, una utopia però qui ens ha ensenyat millor que la l’experiència i la natura que no hi ha rés que no es pugui aconseguir amb esforç, treball i constància.

Demostració de l’esxistència dels cossos

· Titol: La indubtabilitat dels cossos

· Idees principals:

Descartes ha dubtat de tot, l’única cosa de la qual no ho ha fet és de les cosas materials. L’autor afirma que sí existeixen aquests cosos, ja que són aquests les causes de les idees que Déu envía indirectament. Per tant, Déu ens envía les idees indirectament a través de les coses i per això es imposible dubtar de l’existència d’aquests.

· Comentari i comparació:

Aquest fragment correspon a un dels llibres mes importants de Descartes, Meditacions metafísiques. L’autor mitjançant el dubte metòdic vol demostrar l’existència dels cossos, encara

que també exerceix un gran paper Déu.

A priori el filòsof francès demostra que el jo no pot ser la causa productora de les idees ja que de vegades se’ns presenten idees que nosaltres no hem pensat, per tant cal buscar un altre productor. I aquest productor es Déu i per tant no poden ser sinó veritat. Desprès d’arribar aquesta conclusió Descartes comenta que no es Ell qui m’envia les idees directament sinó que ho fa indirectament mitjançant les coses corporals. Per tant podríem considerar aquests cossos com a codis per desbloquejar les idees i aquest cossos han d’existir perquè Déu no ens pot enganyar.

Compararé aquest autor amb el Pare Mersenne.

La gran diferència entre aquest dos autors es la seva idea de infinitut.

El Pare Mersenne va afirmar que la idea d´infinitut es podria projectar partint d´una idea de certa perfecció, mentre que Descartes deia que el jo és finit,i que per tant la idea d´una substància infinita l´hem rebut d´una substància infinita. Perquè tot allò que es troba en la idea es troba en la causa, de manera que la causa de la idea de Déu és un ésser perfecte, per això Déu existeix.

Hipòtesi del Déu enganyador: Meditacions metafísiques, 1ª

· Títol: Les fal·làcies de Déu

· Idees principals:

Descartes en el seu objectiu de cercar realment la veritat, dubta de tot i arribar a dubtar fins i tot de Déu. L’autor te clar que es Ell tot poderós qui ens ha creat i es per això que es planteja la possibilitat que aquest Déu creador ens hagi predisposat a l’engany continu. Perquè potser Ell ha volgut que tot siguin fal·làcies i aparences, que m’equivoqui constantment al realitzar la suma de dos més dos. Al final del fragment desisteix d’aquesta teoria, ja que Déu es bondadós no té cap fonament per permetre que ens equivoquem.

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany a una de les obres més importants de René Descartes publicada l’any 1641. En aquest fragment l’autor parla del dubte metòdic, concretament del dubte sobre les veritats matemàtiques. Es centra en la hipòtesi del Déu enganyador, aquesta defensa l’idea de l’existència d’un Déu tot poderós que ens ha creat i per aquest motiu l’autor es planteja l’idea de que Ell ens hagi creat per enganyar-nos a nosaltres mateixos, pensant que vivim en un món real però veritablement és un món de fal·làcies creades per aquest Déu.

Descartes evoluciona cap a una nova hipòtesi, la del geni maligne ja que Déu no hem pot enganyar perquè és suprema bondat.

Comparació amb un altre autor: HUME

La gran diferència és que un és un racionalista (Descartes) i l'altre és empirista (Hume). Hume diu que tot coneixement parteix de l'experiència, del que rebem pels cinc sentits,de les anomenades impressions.

Per Descartes és exactament a l’inversa, tot coneixement és conceptual.

en cert sentit, para Descartes el coneixement dels cinc sentits, l'experiència, és una espècie de coneixement intel·lectual confús.
Comença dubtant de tot i així arribar al jo i a partir d’aquí esmenta que si dubtem pensem i per tant existim.

Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2ª. Part

· Títol: Les quatre regles per a arribar al coneixement.

· Idees principals:

En aquest fragment l’autor exposa l’existència de quatre regles que ens permeten arribar al coneixement. Aquests preceptes son: el primer, acceptar únicament allò clar i evident, i per tant rebutjar quelcom dubtós; el segon, dividir les dificultats i examinar-les per tal d’arribar a la millor solució; el tercer, ordenar els coneixements ,primerament els mes simples i fàcils per arribar als mes complexos, es a dir arribar al coneixement de manera gradual; i el quart, enumerar-ho tot, sense oblidar cap part.

· Comentari i comparació:

Aquest fragment pertany a l’obra més important de Descartes, El discurs del mètode, escrita l’any 1637. Descartes concebia la filosofia com allò evident lliure de tot dubte. Com s’observa al text el filòsof francès estableix quatre senzilles normes per tal d’arribar al coneixement veritable. Aquestes regles del coneixement són clares i amenes únicament hem de seguir-les, primer hem de analitzar per acceptar únicament quelcom que no presenti cap dubte, seguidament hem de analitzar separadament cada part per tal de disminuir la seva dificultat, en tercer lloc hem d’ordenar de manera gradual els coneixements per tal d’anar ascendint per graus i per últim hem de revisar i enumerar els conceptes.

En resum, Descartes va establir unes regles o preceptes per aconseguir l’objectiu de la seva filosofia: arribar a l’evidència filosòfica ja que parteix de que aquesta és dubtosa, a diferència de les matemàtiques.

La comparació la realitzaré amb Plató:

Tots dos dos són autors “racionalistes” perquè sostenen que és mitjançant la
raó, i no els sentits, que arribem al coneixement veritable, però hem de destacar les seves diferències, perquè per Plató, el coneixement és el record que es troba a l’ànima, mentre que per Descartes és raonament.

Tant Descartes com Plató es van inspirar en les matemàtiques per fer la seva filosofia, però els separen més de 20 segles de descobriments matemàtics, i per tant, “les seves matemàtiques” són molt diferents.

L’argument de Sant Anselm

Sens dubte l’argument mes important d’aquest filòsof i teòleg escolàstic va ser la demostració de l’existència de Deu. En el Monologion [Soliloqui] presenta argumentacions a posteriori, del tipus de prova cosmològica, però el més conegut d’aquests arguments és l’argument a ‘priori’, que després la tradició, a partir de Kant, va anomenar argument ontològic, que proposa en el Proslogion. En aquest argument exposa l’existència de Deu basant-se en la perfecció, exposa que pel fet de ser perfecte quelcom ha d’existir, però el monjo Gauniló, el seu opositor, ja li va replicar en el seu temps que no és lògicament possible passar d’una «existència pensada» a una «existència demostrada».