El temps va ser creat amb el món

· Titol: Déu per sobre del temps

· Idees principals:

En aquest fragment s’exposen les idees del temps creat, no podem plantejar-nos que feia Déu abans de crear l’univers perquè no existia aquest abans, ja que el temps va ser creat conjuntament amb l’univers, per tant es il·lògic preguntar-se com Déu va deixar passar molts segles abans de decidir-s’hi a crear l’univers. A més, també s’esmenta la idea de que Déu és etern i atemporal, o sigui, que per ell el temps no passa perquè Déu sempre ha existit i sempre existirà, ja que ell es superior al temps.

· Comentari i comparació:

Aquest fragment pertany a l’obra de Confessions escrita per Sant Agustí, un africà que es converteix al cristianisme desprès de llegir una obra de Ciceró. El text va dirigit a tots aquells pelegrins que es pregunten que feia Déu abans de crear el món i per que es va decidir a fer-ho en aquell moment, Sant Agustí per aclarir aquests dubtes explica que Déu va crear el temps quan va crear l’univers, per tant no podem parlar de abans ni desprès, no podem parlar de temps abans de la creació de l’univers perquè no hi existia. I d’aquesta manera es inútil preguntar-nos per quelcom si quelcom encara no havia sigut creat per Déu. A més Déu, que ha estat el creador del temps i existia abans que aquest existís, precedeix i es superior a tots els temps passats, per tant per a ell no hi ha passar ni futur, ell es sempre present, no li afecta el temps.

La teoria creacionista de la que parla indirectament Sant Agustí en el temps és totalment contrària a la teoria evolucionista de Darwin. Mentre que en el creacionisme tot ha estat creat per Déu, sense donar lloc a cap canvi, i per tant, els éssers creats són immutables, la teoria de l'evolució afirma que els éssers venen de l'evolució de diferents espècies anteriors i per tant aquests estan sotmesos al canvi continu, tot i que aquest canvi és molt lent, gairebé invisible pels individus.

Carta a Meneceu

· Títol: La recerca de la felicitat

· Idees principals:

En aquest text observem com Epicur ressalta els aspectes claus de les seves teories, parla tant de l’ètica com de la física. Però sempre esmentant-les en la recerca de la felicitat. L’autor, parla sobre l’hedonisme, el principi del plaer i el dolor, on parla del plaer com a moderació del aliments ja que els aliments senzills ens proporcionen els mateix plaer q

ue els exquisits, també esmenta les diferents classes de desitjos, els uns necessaris i naturals i d’altres ni necessaris ni naturals. Per arribar a aquesta felicitat l’autor també destaca el principi d’autarquia, es a dir, hem de trobar i saber escollir els desitjos adequats i es el seny qui ens guia en aquesta tria. També ens parla del tema de la mort. Argumenta, que no hem de tenir-li por, ja que quan la mort hi és nosaltres ja no hi som i quan nosaltres hi som, la mort ja no hi és.

Epicur amb aquesta carta ens invita a filosofar siguem vells o joves, perquè d’una qualitat o d’una altre tots hem d’assolir la salut d’ànima i l’única manera d’arribar a aquesta és filosofant.

· Comentari i comparació:

En aquesta carta dirigida a Meneceu l’autor intenta resoldr

e els dubtes del seu deixeble o dissipar les seves pors, difonent d'aquesta manera les seves idees. Epicur aconsella al seu aprenent amb una sèrie d'idees sobre l'ètica i la vida. En primer lloc li explica que no hi ha edat per a la filosofia, ja que mitjançant aquesta arribem a la felicitat i si arribem a aquesta podrem viure bé. Tracta amb deteniment la mort, dient que no representa cap mal per a nosaltres, doncs el mal es percep amb els sentits i la mort és la privació d'ells. Per tant no hem de preocupar-nos per la mort si no per viure el present. Segons Epicur, viure és buscar aquests plaers, per tant aquests són l’inici de tot camí. I hem de partir d’aquests per assolir el camí que ens portarà a la felicitat, però hem de saber

escollir aquests plaers (principi d’autarquia) i és la intel·ligència la veritable excel·lència o virtut, per tant es aquesta la guia que hem de seguir per escollir de manera encertada els plaers. El plaer és l’única finalitat i és com diu Epicur en el text, el no sentir dolor ni trasbals en l’ànima. Per Epicur aquest plaer “viciós” no és el que ens guia ni ens porta la felicitat, per què de totes aquestes altres coses considera que el principi és el seny i aquest és qui ens ajuda a portar una vida justa i correcte. Viure feliç va acompanyat de les virtuts.

Compare aquest autor amb Aristòtil.

Per Aristòtil tota acció humana persegueix un bé, però el filòsof es centra en la recerca d’aquest bé suprem entès com a felicitat. Per Aristòtil aquesta es troba en l’activitat intel·lectual , es a dir, en dur a terme una vida virtuosa. Identifica aquesta felicitat am

b el terme mitja entre dos extrems a diferencia de Epicur que ho fa amb el plaer. Per Epicur aquesta consisteix en l’absència del dolor i en la recerca del plaer.

La virtut

· Titol: Rebutja l’excés i el defecte, busca el terme mitjà.

· Idees principals:

En aquest text Aristòtil parla de la virtut moral, el terme mitjà entre dos extrems. Com bé exposa l’autor en el text la virtut es quelcom que es troba en el punt intermedi entre el vici per defecte i el vici per excés, per tant d’alguna manera representa la perfecció ja que no es massa , ni es poc es troba en la quantitat ideal. En el text el filòsof també esmenta que aquesta virtut moral es diferent per cadascú, es a dir que el terme mitja varia segons la persona, però totes busquem aquest intermedi relatiu a nosaltres. Duem a terme aquesta recerca mitjançant el seny, que és qui ens guia i ens indica cap a aquest punt.

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany al llibre de l’ètica a Nicòmac, obra escrita per Aristòtil en el segle IV a.C i dedicada al seu fill Nicòmac. En aquest fragment Aristòtil parla de la seva teoria de les virtuts, basada en la recerca de la felicitat i en l’activitat intel·lectual per arribar a ella. Aquesta activitat es basa en les virtuts, diferenciades per l’autor en morals e intel·lectuals. El text comenta reiteradament l’existència d’una virtut moral, que actua com a terme mitjà entre el defecte i el vici, i que l’autor concep com la perfecció. Aquest terme mitjà no esta establert sinó que es relatiu a cada persona, es a dir per uns pots ser serà A i pels altres B i tots dos seran igual virtuts morals. Aleshores l’ésser mitjançant el seny identifica i assoleix aquest terme personal. En les ultimes línees Aristòtil comenta que si la virtut es perfecte i exacta haurà de tendir cap al terme mitjà, ja que en aquest es troba d’alguna manera la quantitat ideal de quelcom. Per exemple estem preparant un pastis i volem que ens quedi boníssim però si afegim massa sucre quedarà molt dolça(excés) i si afegim poc quedarà massa insípid (defecte) per tant hem de trobar la quantitat exacta de sucre( terme mitjà) perquè el pastis no quedi ni massa dolç ni massa insípid.

La comparació la realitzaré amb Plató:

D'una banda, per a Plató la virtut és la perfecció de l'ànima. Seria l'estat que li correspon a l'ànima segons la seva naturalesa, així, la virtut de la part racional serà la saviesa o la prudència, a la part irascible li correspondrà el valor o coratge i a la part concupiscible li correspondrà la temprança. En comparació, per a Aristòtil la virtut és la perfecció de la voluntat, hàbit selectiu que consisteix en un terme mitjà (entre l'excés i el defecte) relatiu a nosaltres i determinat per la raó.

El moviment i la deducció del primer motor immòbil

· Títol: El P.M.I l’empenta pel moviment.

· Idees principals:

En aquest text Aristòtil parla d’una realitat suprema que explica l’eternitat del moviment, es tracta del primer motor immòbil. Aquest sorgeix de la necessitat d’un motor que tingui un moviment propi, es a dir que es mogui per si mateix i que a la vegada mogui la resta de motors, ja que un motor es mogut per un altre i es aquest primer motor el que origina el moviment de la resta de motors. L’autor defensa aquesta teoria mitjançant el famós exemple de la pedra, si la pedra i la ma tenen la necessitat d’un motor que imp

ulsi aquests moviments perquè no ha de necessitar aquest impuls també l’home per dur a terme el moviment?

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany al llibre de la física el qual es un tractat sobre la natura, en aquest Aristòtil exposa les característiques principals de la seva teoria del primer motor immòbil. En aquesta teoria l’autor defensa l’existència d’un moviment eter

n, ja que A mou B i aquesta mou C i així successivament, però com que ens es impossible arribar a l’infinit Aristòtil soluciona aquesta qüestió amb la creació del Primer Motor Immòbil, que el concep com un Deu deista. Aquest P.M.I es mou com a causa final i és la forma més perfecta, per tant es l’acte pur sense potència. Podríem dir que aquest motor és la mà que impulsa les fixes d’un domino i que gràcies a aquest impuls que dona la mà (P.M.I) totes les fixes cauen una darrera l’altre, es a dir es duen a terme la resta de moviments. Per tant aquest motor és el causant de tots els moviments.

La comparació la realitzaré amb Anaxàgores:

Tant Anaxàgores com Aristòtil defensen l’existència d’una espècie de Déu,l’un l’expressa mitjançant el nous,que ajuda a barrejar les homeomeries i que

es independent etern i autosuficient, és el que Anaxàgores determina com a Nous. En canvi, Aristòtil parla d’un Déu que no intervé en el món, sinó que es la causa eficient primera del moviment. El nous únicament duu a terme el moviment de les homeomeries, i el Primer Motor Immòbil es d’alguna manera més universal ja que origina l’eternitat del moviment, es a dir que es l’iniciador de tots els moviments.

Acte i potencia

·Títol: La superioritat de l’acte

· Idees principals:

En aquest text Aristòtil ens exposa les idees principals dels arguments relatius al canvi, que son els conceptes de acte i potencia exposats en el fragment. Pel que fa al acte Aristòtil el concep com el millor, ja que es la possibilitat feta realitat i per tant la potencia és únicament la possibilitat i aleshores te un valor i una importància inferior. Aristòtil també exposa que la potencia esta constituïda per A però també pel seu contrari B i es aquí on es planteja que un dels dos a de ser el bo ja que els contraris son impossibles a l’hora.

· Comentari i comparació:

Aquest text pertany al llibre de la Metafísica , una de les principals obres d’ Aristòtil, i en aquest exposa les característiques principals de la seva filosofia primera (metafísica) basada fonamentalment en l’esser com a tal. En aquest text apareixen dos conceptes que sorgeixen com allò que no canvia en el canvi són l’acte i la potencia. La potencia representa l’ésser que encara no es però pot arribar a ser i en canvi l’acte és l’ésser que ja és. Per exemple, un llenç en blanc, seria la potència i el quadre ja pintat, en el seu marc, seria l'acte d'aquesta potència.

Per tant l’acte es anterior i superior a la potencia ja que pressuposa la realitat , es a dir es mes valuós e important ja que la potencia únicament es la possibilitat i a mes conte els contraris es a dir la possibilitat de pintar el quadre o per contrari la possibilitat de no fer-ho i una d’aquestes opcions a de ser necessariament l’opció encertada determinada como la representació del bé.

La comparació la realitzaré amb Plató: La metafísica Aristotèlica és la ciència del ser en tanc que ésser. Planteja un problema molt concret: què és el que fa que quelcom sigui el que és? què és el que fa que un cavall sigui un cavall, que una estàtua sigui una estàtua, que un llit sigui un llit? Es tracta de saber l’essència que enuncia la definició de quelcom. Així la Metafísica resulta ser, en gran part, un tractat de la definició: el problema de la definició, que Plató va creure resoldre mitjançant la dialèctica. En cap moment hem d'oblidar que Aristòtil va ser deixeble de Plató, i que per això comparteixen certes característiques, com el fet que la ciència i el coneixement han de fonamentar-s’hi en conceptes universals. No obstant això, aquests conceptes no parteixen d'un món apart ,perfecte i paral·lel al món real, sinó que els que podem percebre al Món Sensible. Plató té una perspectiva totalment idealista deixant de costat el que té al seu món exterior, arribant a qualificar-ho com a fals mitjançant l’argument de les coses com copies de les idees, en canvi, Aristòtil basa la seva teoria en la capacitat de quelcom i en la seva finalitat.